La Dolça Peratallada era una bruixa bona de cabell verdós i nas petit. En sabia molt de plantes i era experta en animals. Sabia fer que l’aire se’n portés les males idees i en sabia fer de tot amb pedres. Però de persones? Només sabia que volien les bruixes lluny, ben lluny!
És per això que les bruixes viuen soles. Bé, per això i per què les bruixes i els bruixots tenen un caràcter especial que fa que sigui difícil que siguin junts per què són molt rondinaires. De fet, molts no confiaven en la Dolça per què no anava amb un corb ni amb un gat negre. L’acompanyaven sempre una oreneta, la Cuablanca i un gat de tants colors com l’arc de Sant Martí. Tot i així , la Dolça Peratallada va decidir de reunir algunes bruixes i bruixots per tal d’aixecar un poble i provar de viure-hi tots junts.
Ja n’estava tipa de viure sola al mig del bosc!
Va recollir totes les seves pertinences dins una bossa i va caminar i caminar sempre acompanyada de la Cuablanca i el gat de colors. Va viatjar per molts boscos i va pujar i baixar muntanyes. Aconseguí ajuntar algunes bruixes i bruixots que també n’estaven tips d’estar sols. Per la Dolça no va ser fàcil, ja que no recordava que a la majoria de les bruixes els envolten un munt de mosques i als bruixots una pila de mosquits. Era molt empipador caminar tots plegats amb aquell circ d’insectes voltant sobre els caps. L’única que semblava gaudir-ho era la Cuablanca, que volava ràpid com el vent, amunt i avall fent cercles menjant-se tot el que era més petit que ella.
Un dia, cansats de caminar, la Dolça va parar al mig d’una gran pedra i va llençar a terra la seva bossa.
-El farem aquí!-va dir, apartant les mosques per no menjar-se-les.
Algunes bruixes i bruixots van dir la seva:
-I ara què?-va dir un bruixot grassonet de cara rosada-Jo tinc molta gana! Anem a fer un banquet propi de reis!
-Però amb les varetes, oí? -va preguntar la bruixa més vella.
-A mi no em cal cap vareta per fer aparèixer un gran àpat digne d’emperadors-va rondinar un bruixot espigat i ple de pèl.
-A mi no em fa falta ni parlar per fer un àpat digne d’un déu!-li va respondre desafiant un bruixot ros de dents molt brillants.
-Jo crec que l’únic que hauríem de fer amb màgia és aixecar el poble- va interrompre la Dolça Peratallada- i la resta l’hauríem d’aprendre de les persones.
Es va fer un silenci molt gran, tant que només se sentien els BZZZ de les mosques i els FIIIU de la Cuablanca mentre volava a dalt i abaix. Una bruixa molt bonica de cabells d’or va preguntar:
-I haurem de netejar el peix? Puaj!
-No, dóna!- va dir burleta la bruixa més vella- No vagi a ser que ens passi la mala olor!
Ai,ai,ai…-va pensar la Dolça-ja m’ho veia venir això!
La bruixa bonica dels cabells d’or va llençar un encanteri a la bruixa més vella, PLAF!, i li aparegué una cremallera tancada sobre la boca. La bruixa més vella va llençar un encanteri a la bruixa bonica de cabells d’or que no la va tocar en ella, si no al bruixot espigat ple de pèl. Tot d’una, tothom es llençava encanteris a tort i a dret. Els encanteris que fallaven el tir anaven fent forats a la gran pedra sobre la que havien parat. Les pedres que sortien disparades cap al cel, al caure havien format una torre i el que semblava una muralla al voltant. La Dolça es va adonar, després de moltes hores, que d’aquella pica baralla hi sortiria quelcom bo després de tot.
-Ja tenim el poble! Ja tenim el poble!-va cridar-Pareu un moment!
Tots, bruixes i bruixots, es van quedar glaçats allà on eren. La Dolça va agafar la seva vareta i amb uns quants tocs suaus i delicats va moure algunes pedres per acabar la muralla que envoltava al poble. A continuació va acabar de fer la torre amb les pedres que li van sobrar i un altre bon munt li van servir per fer cases. Alguns tocs de vareta després hi havia belles plantes penjant de les parets i fanals alts com un Sant Pau.
En veure el poble acabat, va somriure feliç. Havia quedat un fos tot al voltant, per totes les pedres que havien volat a la pica baralla, però va pensar que quedava maco. Tots, bruixes i bruixots, corbs i gats, mosques i mosquits eren ara al mig d’un poble fet plegats, encara que fos per casualitat.
El bruixot espigat i ple de pèl va acostar-se a la Dolça.
-T’ha quedat molt bonic, Dolça -li va reconèixer-però si vols que sembli un poble per persones, et manca un príncep o un comte!-va dir solemne.
-El què manca aquí és menjar! Buaaaah!-va ploriquejar el bruixot grassonet de cara rosada.
-Jo puc fer aparèixer un gran àpat digne d’emperadors-va rondinar de nou el bruixot espigat i ple de pèl.
– A mi no em fa falta ni parlar per fer un àpat digne d’un déu!-li va respondre de nou el bruixot ros de dents molt brillants.
-Jo no penso netejar peix!-va insistir la bruixa bonica de cabells d’or.
La Dolça va anar a parlar però una mosca se li va acostar a la boca.
-El què cal és que vinguin persones -va dir mentre espantava la mosca i la Cuablanca aprofitava per menjar-se-la- i no vindran si hi ha tota aquesta moscada voltant.
La Dolça va parlar amb la seva oreneta Cuablanca, que va desaparèixer uns minuts. Les bruixes i bruixots ja tornaven a discutir quan van veure acostar-se al poble un gran núvol fosc. Es movia de pressa, fent ziga-zaga, tant de pressa que de seguida va arribar a la plaça i es van adonar que el núvol eren un munt d’orenetes que volaven juntes. En arribar van separar-se i van començar a fer cabrioles a l’aire. O…no eren cabrioles? No! S’estaven menjant totes les mosques i els mosquits!
En un tres i no res, no hi quedava ni una mosca ni cap mosquit en cap racó del poble.
Tots els bruixots i bruixes van felicitar la Dolça, li donaven copets a l’esquena i li feien caure flors de colors per sobre el cabell. Mai se’ls havia acudit una solució tan senzilla. De fet, mai havien pensat que tenien un problema amb les mosques i mosquits.
Estaven en plena xerinola quan una veu desconeguda per tots els va preguntar:
-Disculpeu, sóc forner. Podeu donar-me feina al poble?
Era una persona! Tots els allà presents es van quedar muts. L’acompanyava una persona petita, un nen, que s’havia posat a jugar amb uns quants gats. Una bruixa va aixecar la vareta però la Dolça li va clavar un cop de peu i li va fer caure.
-I tant! I tant! -li va dir amablement- Aquí ningú no sap fer pa. Què necessites?
El noi es va quedar bocabadat. Els va explicar quins estris necessitava i les llavors que calien. La Dolça va fer petar els dits i a una casa propera va aparèixer tot el que el noi necessitava. El noi es va adonar ràpid que allò era bruixeria i va tenir una mica de por.
-I si se’m crema el pa em convertireu en granota?
-Sí!-van dir alguns
-NO!-va cridar la Dolça. Va mirar als seus companys i els va fer callar.-No, no, no, volem aprendre! Volem viure junts i amb persones en aquest poble tant bonic.
El noi, encara dubtós, es va mirar el poble, les seves pedres tan ben posades, les seves plantes penjants i les precioses orenetes que seguien voltant per l’aire.
-Sí que és bonic aquest poble!-va haver de reconèixer.
-Et quedes llavors?-li va dir la Dolça amb el seu gran somriure.
-Sí que em quedo!-va dir el noi-,però…com es diu aquest poble?
Totes les bruixes i els bruixots van mirar-se uns als altres. No hi havien pensat a posar-li un nom!
La bruixa més vella va aixecar la vareta per demanar parlar.
-Aixequeu la vareta qui vulgui que el poble es digui Peratallada.
El noi mai no havia vist que es decidís res d’aquella manera, aixecant una vareta. Com ell no en tenia, va aixecar el dit.
Tots els demés s’hi van afegir aixecant les varetes. La Dolça, emocionada, va somriure al pensar com d’una pica baralla havia nascut un poble on tots, persones i personetes, bruixes i bruixots, corbs i orenetes, gats negres i de colors anaven a viure i a aprendre plegats els uns dels altres.
I així va ser. Es va córrer la veu que Peratallada era un poble de màgia de la bona. De la que fa pa daurat i vins deliciosos, de la que crea ceràmiques i vidres del no res, de la que fa conviure, aprendre i créixer. De la màgia que dura eternament.
Avui dia encara es poden veure un munt d’orenetes a Peratallada. Fan els seus nius als voltants de les portes, cuidant com sempre que els mosquits i les mosques no espantin a qui arriba al poble, per què, es clar, de bruixes i bruixots sempre n’hi ha.
Escrito de origen en catalán
©2015